A la pàgina principal... Azimut

 

  Els drets d’autor
i els arxius fotogràfics

 

Quan analitzem el marc jurídic de la fotografia en relació amb els arxius fotogràfics des de la perspectiva dels drets dels autors ens trobem en realitat amb un món complexe en el qual encara no s’ha arribat a un equilibri. Tot i que la llei de propietat intel·lectual vigent ja té més de deu anys encara no ha complert el temps de rodatge. Per tant veurem que hi ha certes discordançes entre el que ha de ser i el que és en la realitat.

Els arxius fotogràfics

No hem de tractar de la mateixa manera tots els arxius d’imatges fotogràfiques, ja que la situació i finalitats és ben diferent dels arxius amb finalitats comercials i els que, depenent d’una institució pública o privada tenen per objectiu la conservació i difusió d’un fons entès com a patrimoni cultural a conservar.

És en els arxius comercials on la situació és més clara ja que pocs dubten que la relació té una finalitat comercial. D’una banda, la relació amb els fotògrafs que hi dipositen imatges. I d’altra banda, la relació amb els clients que paguen les fotografies en funció de la seva finalitat, i que després tornaran.

Aquestes regles de joc són les que en definitiva es desprenen de les normes bàsiques de la propietat intel·lectual dels fotògrafs respecte a la seva obra.

Drets dels fotògrafs com a autors

Tots els autors siguin professionals o no tenen, pel sol fet d’haver fet la seva obra, en el cas nostre la fotografia, en exclusiva una sèrie de drets de caràcter econòmic i moral sobre aquesta.

Els drets morals defineixen el respecte de la seva autoria sobre l’obra i per tant el deure de fer-hi constar sempre el seu nom, i el dret que no es modifiqui l’obra sense el seu consentiment. Els drets morals són irrenunciables i inalienables. Per tant han de ser sempre respectats i no té valor la renúncia.

Pel que fa als drets econòmics l’autor té dret exclusiu de disposar sobre la reproducció, distribució i comunicació pública de les seves obres. Per tant, no es pot publicar ni reproduir en mitjans de difusió massiva, sense que es demani autorització a l’autor i percebi els drets econòmics que estableixi. La reproducció mai és sobre un únic mitjà concret sinó que permet multitud d’usos simultanis sense que hi hagi una competència o interferència entre ells. Pel que fa als drets econòmics la llei estableix que siguin proporcionals a l’ús que es faci de l’obra.

Situació dels arxius

Normalment la situació dels arxius de caràcter patrimonial no tenen una relació tan directa amb els autors com el cas d’un arxiu comercial on hi ha una relació contractual d’agència amb una finalitat lucrativa comuna.

Sovint les imatges recollides són donades, dipositades o venudes per terceres persones que no tenen res a veure amb els autors i per tant han transmès uns drets en funció de la possessió de les fotografies en elles mateixes com objectes. Qui pot pactar sobre els drets d’autor és únicament l’autor o els seus hereus.

Fins i tot es pot donar el cas que es deconegui l’autor de les imatges que es conservin i ni se sàpiga a qui s’han adquirit. Potser moltes vegades les còpies ni són còpies directes sinó simples reproduccions d’altres còpies o bé fotografies impreses, com és el cas de les postals.

Davant d’aquests fets es planteja que se'n poden fer de les imatges. Es poden reproduir? Es poden cedir per a publicar?.

Com a propietaris o dipositaris el que es pot fer és tenir-ne la custòdia, facilitar-ne la consulta, però de cap manera fer cap acte de disposició en relació amb els drets de reproducció i distribució. Aquets drets corresponen en exclusiva als autors i els seus hereus durant 80 anys després de la mort de l’autor abans del 1987 i durant 70 anys a partir d’aquesta data.

El nom de l’autor

Entenc que no hi ha cap motiu que justifiqui la publicació d’una imatge sense fer constar el nom de l’autor. Publicar una imatge sense saber-ne el nom suposa que estem fent-ho sense el seu consentiment. Només podria ser admissible en fotografies antigues de les quals podem suposar que han passat a domini públic, ja que en aquest estat no cal demanar autorització. També en cas de fotografies de gran transcendència cultural, amb reserva que es pugui conèixer el nom de l’autor, indicant, però, que pertany a un autor o autora desconeguts.

Els fons com a patrimoni cultural

Si considerem els fons com a patrimoni cultural d’acord amb el que disposa l’article 19 de la Llei del patrimoni cultural català L .9/93. podem contemplar les autoritzacions que dóna la Llei de propietat intel·lectual i la Llei de patrimoni en relació amb l’estudi i la recerca. La Llei permet fer reproduccions de les imatges a les pròpies institucions per a treballar i en vistes a la conservació. Es poden fer còpies per a consulta o digitalitzar-les per tal que puguin ser consultades més fàcilment pels usuaris. El que no es podria fer és posar les imatges a consulta a través de xarxa com ara Internet, sense l’autorització expressa dels diversos autors, fora de les obres que estiguin en domini públic.

Aquesta situació estricta s’obre en part quan les reproduccions van destinades a un treball de recerca, no d’altra mena. En aquest cas no cal demanar permís a l’autor, si bé la institució ha de poder justificar que s’ha servit amb aquesta finalitat, advertint que no es pot fer cap altra mena d’ús si no és amb autorització prèvia i expressa de l’autor.

Fent una interpretació més oberta de la Llei de patrimoni cultural, els arxius han de posar a disposició el patrimoni que custodien i per tant en poden cedir còpies a qui ho demani, advertint que si és per un ús que no sigui amb finalitats de recerca, cal que demanin el permís corresponent.

Preu de les cessions

Una de les qüestions que es plantegen és què poden cobrar els arxius per les còpies que facin i per quin motiu. Ja hem dit que cal diferenciar el que són els drets d’autor que estan en funció del destí i ús que es faci de les imatges, en altres paraules l’explotació, i el servei que faci el centre. Els drets d’explotació només els podrien demanar en cas que els autors els haguessin cedit expressament, bé la titularitat o bé la gestió, com passa en els arxius comercials. El cas general serà que no tingui aquest dret i per tant que només es pugui cobrar el servei que dóna el centre per fer la còpia i si es vol el cost de conservació de l’obra. Aquest preu pot diferenciar si és per un ús de recerca o cultural o un ús comercial però mai es podrà fer un escalat semblant al que es fa en concepte de drets d’autor, ja que altrament estarien prenent un dret que només correspon al titular de l’obra o als seus hereus.

Cal tenir present que en cobrar el preu i cedir l’obra el centre no pot donar cap autorització de reproducció ni cap altre ús ja que no té aquesta facultat. Com he dit, haurà d’advertir al peticionari que cal que ho demani als autors o els seus hereus.

Domini públic

Ja hem dit que les obres després dels 80 o 70 anys de la mort de l’autor passen a domini públic. Això significa que qualsevol persona les pot reproduir, sense que calgui demanar permís a ningú ni pagar cap dret. Una obra de la qual no existeixen hereus coneguts passa de facto a domini públic.

Aquest fet tampoc pot facultar a l’arxiu a demanar més preu ni posar altres condicions, ja que estariem deixant sense contingut el domini públic. El legislador que considera aquestes obres patrimoni cultural estableix un termini que d’una manera general se’n pot fer ús lliurement per part de tots els ciutadans i ciutadanes, sempre que es faci esment del nom de l’autor o autora i es respecti la integritat de l’obra.

En definitiva, cal analitzar tota aquesta problemàtica cercant un equilibri entre la funció cultural de l’obra com a patrimoni col·lectiu i d’altra banda, la protecció que la Llei de Propietat Intel·lectual fa de l’autor en relació amb la seva obra i els beneficis econòmics que se’n deriven. Uns i altres definits com a garantia de la continuïtat de la creació.

 

Josep Cruanyes i Tor
Advocat

 


UltraFox 02-07-1998 15:43:36 Azimut
al principi...